Palabra de Dios

Avui m’he tallat els cabells. Ara els porte més curts (açò és un aclariment per si algú desconeix el significat del verb “tallar”). En realitat no me’ls he tallat jo, me’ls ha tallat ma mare, que és perruquera... però ja sabeu... és una deixes coses que es diuen encara que, en realitat, siguen mentida... com “jo tiraré la basura” o “no, senyor policia, no porte droga”... però no era d’això del que volia parlar. El que passa és que a mi realment no em venia de gust tallar-me els cabells, saps? però és una d’estes coses que has de fer... és que m’ho va dir Deu... però res de senyals ni merdes d’eixes, no... se’m va aparèixer... anit... estava jo llegint en el llit (des de que he tornat de Gandia em costa molt dormir... no m’acostume... no sé si és el llit, el coixí, la calor o que no vaig borratxo, però no hi ha manera) i vaig escoltar un soroll que venia de la cuina... jo, al principi, vaig pensar que era el gat, cosa que em va estranyar molt... més que res perquè jo no tinc gat... però, en fi, vaig anar a la cuina i me’l vaig trobar allà... al principi no m’ho creia, clar, jo me l’esperava amb una aparença més o menys com la de la foto... però en realitat es pareixia més a Bertín Osborne. Em va dir:

-Simó – parlava en castellà –, te cojo una cerveza – a mi molta gràcia no em feia, en realitat, que m’agafara una birra... i supose que ell ho sabia... però devia de ser una espècie de prova de fe –. He venido a decirte una cosa – encara sort... jo pensava que havia vingut a per una cervesa

-Dime, Dios.

-Puedes llamarme Bertín.

-Dime, Bertín.

-Simó... córtate el pelo – en realitat parlava amb reverberació, però això no sé com ficar-ho ací – i haz el favor de decirle a Jaime – Jaime és el meu company de pis de Gandia – que se deje patillas.

Després estiguérem un ratet xarrant... li vaig preguntar per la crisi... és que tinc un amic brasiler que diu que això ja venia escrit en la Bíblia... i que és l’Apocalipsi... Deu (Bertín per als amics) em va dir que sí, que és veritat... jo, personalment, pense que, com a Apocalipsi, li ha quedat un poquet cutre... que tampoc s’està tan malament... no sé... jo m’esperava alguna coseta més... més a flames... més dimonis... però bé... igual era el seu primer Apocalipsi... és normal... de totes maneres jo no li vaig dir res, per si de cas... com tots sabeu, Deu té el poder de (a més de cantar ranxeres i anunciar pernil) convertir-te en cantant folklòric, com feia amb els xiquets de Lluvia de Estrellas... i jo estic molt a gust amb mi mateix.

Això de la crisi em va dir que no li ho diguera a ningú (jo vos ho dic a vosaltres perquè sé que sou gent de fiar, i que no ho escampareu), més que res per Zapatero... que diu que li fa llàstima... que ja es prou que l’acusen de trencar Espanya i d’enfonsar l’economia com per a que també l’acusen de l’Apocalipsi, sabeu? té el cel guanyat, el Zapatero.

Em va dir també el significat de la vida, però com és massa llarg, vos deixe un link.

I això és bàsicament tot... després ell – perdó – Ell se n’anà... i jo me n’aní a dormir, no sense preguntar-li abans si això de no dormir em podia afectar al cap. Em va dir que no. Encara sort, jo que ja començava a preocupar-me...